[ Featuring Feliu Ventura ]
Com la pell de la bresquilla,
Que arriba ara per Sant Joan
-quan s'acurten les nits-
Dóna'm la boca;
Em beus des de l'abisme
I a penes pots somriure.
Arran de la ferida
Et parle de demà,
I t'explique amb els dits
Que sempre em torna
Un gran desig de viure't
Que a penes puc descriure.
A voltes ets la dida
I a voltes la destral
Que veu tots els envits
D'aquesta aposta,
Sense que ningú et dicte
Com és com has de viure.